L’arxipèlag de Chiloé és conegut mundialment per les seves esglésies de fusta de la Escuela Chilota de Arquitectura Religiosa. N’hi ha una seixantena, setze de les quals van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000. El material, la fusta, i la tècnica utilitzada —com si es tractessin d’embarcacions invertides— no és casual. Chiloé, davant la costa de Xile, es troba a 12.000 km en línia recta de l’Espluga de Francolí. Al Pacífic, entre la Patagònia i Santiago, a la regió de Los Lagos.
L’arxipèlag compta amb una quarantena d’illes, la de Chiloé és la principal, però n’hi ha trenta-cinc d’habitades. Només s’hi pot arribar en vaixell i aquest aïllament ha propiciat l’autosuficiència de l’illa des de temps immemorials, aprofitant els recursos naturals del mateix territori on hi predomina el bosc de ribera i, per tant, la fusta. Chiloé es troba en una latitud que afavoreix la qualitat de les fustes, utilitzades durant molt de temps per a la construcció. També com a material d’estris o artefactes, gairebé sempre relacionats amb el treball i la vida al camp: tremuges, carretons, arades, filadores, morters, etc. O per a instruments com ara violins i acordions. Fins i tot les planxes del camí que unia la capital (Castro) amb Ancud, al nord de l’illa, al segle XVIII.
La fusta també ha estat el combustible de les cuines, moltes d’elles encara de llenya, o la matèria que en cremar-se ha servit per a elaborar carns, peixos i mariscs fumats, la gastronomia per excel·lència de Chiloé, tenint en compte que els hiverns són freds i plujosos i calia tenir provisions en conserva. Al mateix temps, l’illa, els boscos i la fusta han estat elements inspiradors per a artistes i poetes com el mateix Pablo Neruda qui amb els següents versos recordava la seva estada a Chiloé:
“Eran días de confianza
y estábamos sostenidos por árboles ilustres:
nada nos parecía lejano, todo parecía enredarse
de un momento a otro en la luz que producíamos.
Llegamos con zapatos de cuero grueso: Llovía;
llovía en las islas. Así se mantenía el territorio
como una mano verde, como un guante cuyos dedos
flotaban entre algas marinas.“
O més recentment i al costat de casa, l’escriptora catalana Eva Baltasar inicia la trama de la seva darrera novel·la, Boulder, a l’illa de Chiloé. I a la primera pàgina també parla del paisatge i de la pluja que modela el caràcter dels locals:
“La pluja els percudeix com si els maleís, se’ls escola gep avall i forma rierols que baixen fins al mar, boca immensa mai cansada de rebre i empassar. Fa un fred curiós, en dec haver begut perquè me’l noto, fanàtic, combatiu, sota la pell i més endins, als arcs que construeixen els òrgans entre ells.“
El bosc, el mar i la terra
«La cultura de la fusta s’ha construït a partir de tres elements: el bosc, el mar i la terra», explica l’historiador local Felipe Montiel i director del Museo Muncipal de Castro a Chiloé. Chiloé presenta un bosc d’arbres com la luma, avellaners, coigüe, làrix, tepa, tepú, xiprer o canelo, la majoria autòctons. La fusta de cadascun d’ells està associada a un ús determinat. Per exemple, la lema i el tepú tenen una alta energia calòrica en cremar-se i els chilotas l’han feta servir per encendre els focs de les llars i escalfar-se. O els xiprers que encara s’utilitzen per a la construcció naval gràcies a la resistència de la seva fusta a l’aigua.
L’arribada de la industrialització, però, ha fet minvar aquesta vegetació a una velocitat trepidant i s’han plantat eucaliptus, un arbre que necessita més aigua i està deixant secs els pous naturals; que a més a més és poc resistent als incendis, però que creix ràpidament. «Estem esgotant els recursos naturals de l’illa a un preu que pagarem molt i molt car. Cal retornar al passat per gestionar el territori d’una manera més sostenible», subratlla Montiel, «i això passa per promoure una educació que prepari als joves per a la ruralitat i no només per a la vida urbana com s’està fent ara», afegeix.
A més a més, Felipe Montiel recorda que actualment no existeix cap projecte de conservació del bosc natiu de Chiloé. Si bé és cert, el 1996 i fins al 2011, es va desenvolupar el Bosque Modelo, un programa social i participatiu iniciat als anys noranta al Canadà i que s’ha expandit per Amèrica del Sud. El projecte procura el progrés sostenible d’un territori i per tant contribueix a assolir objectius globals de reducció de pobresa, canvi climàtic, lluita contra la desertificació i un desenvolupament sostenible, en definitiva.
Ara, una generació de chilotas batalla perquè no desaparegui aquesta cultura després de la industrialització de l’illa. «Intentem apuntalar aquesta cultura, però no trobem relleu generacional», lamenta l’historiador.
L’arribada de la indústria del salmó
Xile és el segon productor mundial de salmó després de Noruega. Felipe Montiel, qui parlava dels tres elements de l’illa (bosc, mar i terra), comenta la importància del seu equilibri: «quan un es troba en supremacia, els altres reculen». Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va arribar a la costa de l’illa la indústria del salmó, en detriment de la vida i el treball del camp, apunta el mateix director: «va canviar el tarannà de la gent, passant de ser propietaris a proletaris».
La producció del salmó és abrasiva, en piscifactories, que no respecta el creixement natural del peix ni tampoc el medi ambient. Alguns animals s’escapen de manera que s’introdueix una espècie exòtica i invasora i la mateixa indústria aboca residus al mar, sobretot plàstics.
A més a més, han construït parcs eòlics que han trinxat el territori i s’han concedit més de tres-centes llicències d’explotació minera per als pròxims anys. Tot un panorama que ha comportat l’abandonament del camp i, com a conseqüència, de la pèrdua dels oficis relacionats amb el treball de la fusta, ja que no es necessiten tantes eines ni artefactes o gairebé no es construeixen cases de fusta.
Tot un coneixement, unes maneres de fer i de viure que passaven de pares a fills, per tradició oral, i que si no es reverteix aquesta situació, quedaran en l’oblit. «L’abandonament del camp suposa el final de la cultura de la fusta», resumeix Felipe Montiel. Al Museo Muncipal de Castro intenten conservar aquesta memòria oral, la història regional, la cultura de la fusta i, en definitiva, la identitat chilota. Ho fan a través de les eines del camp, els instruments, les embarcacions o les esglésies que ara són Patrimoni de la Humanitat.
L’art de la fusta
Les esglésies chilotas són fetes de fusta de la mateixa illa i no és casual que el seu interior ens recordi a embarcacions capgirades. Els seus constructors van ser fusters i artesans que feien vaixells i van utilitzar la mateixa tècnica per alçar aquests temples. Avui en dia, el nombre de drassanes a Chiloé no arriba a la desena, encara que havia estat un dels oficis amb més treballadors de l’illa. Els constructors artesans utilitzaven —i encara ho continuen fent— la varietat de fustes que ofereix la mateixa illa.
Jorge Renato Pacheco és un dels darrers mestres d’aixa de l’arxipèlag i té les drassanes a Nercón, una localitat de la comuna de Castro. Ell i el seu germà són la segona generació i ara fa pocs anys que el seu fill i un nebot han entrat al taller. Jorge Renato fa embarcacions des dels catorze anys i ja arriba a la seixantena. A ell li preocupa l’interès que puguin tenir els joves per aquest ofici, tenint en compte que tot l’aprenentatge és de transmissió oral. «Aquí no fem plànols dels vaixells, tenim la maqueta al cap i quan l’embarcació està acabada, truquem a un enginyer naval perquè prengui les mides i elabori els planells», explica Renato.
Per exemple, per corbar les planxes del casc de proa, fan foc a terra, al costat mateix del vaixell que estan construint, i bullen la fusta, una tècnica que li va ensenyar el seu pare i que avui en dia continuen utilitzant. «La varietat de fustes que hi ha a Chiloé ens permet fer unes embarcacions de molta qualitat perquè utilitzem una fusta concreta per a cada part del vaixell», comenta Pacheco. El casc es fa de fusta de xiprer, però cada vegada n’hi ha menys i s’està encarint el cost, segons explica el mateix constructor.
«Hem abusat dels recursos naturals», certifica mentre subratlla la necessitat de regenerar els boscos amb arbres autòctons. Jorge Renato no està disposat a treballar amb un altre material, «la fusta fa olor, té un tacte, és vida i explica una manera de fer i de ser», sentencia. Autèntica cultura de la fusta chilota feta art.
La fusta reciclada que es transforma
Construir embarcacions és una feina artesanal, un art que ha passat de generacions en generacions. La fusta és la matèria primera de moltíssims oficis de l’illa, molts dels quals han desaparegut. També és el material que utilitzen artistes contemporanis com Gabriel Bulnes. L’escultor de Santiago de Xile va arribar el 2013 a l’illa per restaurar una església i el 2017 s’hi va establir després que li encarreguessin la direcció del Museo de Arte Moderno de Chiloé.
Gabriel Bulnes es defineix com a escultor agrícola. Després d’estudiar belles arts, va adquirir un terreny erm a la vall de l’Aconcagua, a la regió de Valparaíso. Hi va plantar arbres i es va dedicar a l’agricultura, tot aprofitant la fusta dels arbres amb la qual feia les seves creacions artístiques.
Actualment, treballa amb fusta reciclada de l’arxipèlag, dona una segona vida a objectes fets amb aquest material, comenta. Aprofita troncs i teules de les cases per crear obra nova. «L’illa i la vivacitat de les seves fustes em van atrapar», reconeix. Des que va arribar a Chiloé, l’escultor precisament s’ha fixat amb les embarcacions, les balenes —que es poden veure des de la costa del Pacífic— i els seus esquelets i el concepte de la navegació. «M’agrada harmonitzar amb l’espai on estic», assegura Bulnes.
«L’art té la qualitat de crear realitats, mons, i a partir d’aquí, pots transformar el teu entorn», valora l’escultor. «La fusta reciclada pot servir d’exemple a l’hora d’imaginar una altra realitat, completament diferent de com s’està gestionant el bosc ara mateix», assenyala Gabriel Bulnes.
Foc, vent i fusta
La cultura de la fusta té una cara i una creu, igual que una moneda. La fusta ha estat l’element principal de l’economia i de la vida de Chiloé durant una pila d’anys, però al mateix temps ha estat el combustible més apreciat per als incendis. Uns focs incontrolables gràcies a les ratxes de vent que pentinen l’illa habitualment. La capital, Castro, va patir un gran incendi el 1936 que va arrasar amb la majoria de cases i d’establiments de la ciutat. De fet, als segles XIX i XX, els focs a l’illa eren tan habituals que Chiloé va ser el segon territori de Xile en disposar d’un cos de bombers propi. I sense anar tan lluny, el passat mes de gener, es va calar foc a l’església d’Ancud, també construïda amb fusta.
Fotografia: Incendi de Castro
Gilberto Provoste, 1936
Cedida pel Museo Municipal de Castro
A banda d’això, el negoci de la fusta, cada vegada més especulatiu, també ha comportat un increment dels incendis provocats a l’illa. Tant és així que el percentatge de focs provocats arriba al 99 %. Una pràctica que permet a posteriori quedar-se amb els arbres cremats que conserven una fusta resistent al foc i, per tant, continuen sent útils. I al mateix temps, permet replantar el terreny amb eucaliptus.
Sigui com sigui, l’arxipèlag de Chiloé no s’entendria sense la cultura de la fusta, vinculada directament amb el món rural. Un territori que també pateix el despoblament i l’abandonament del camp, amb l’agreujant d’un sistema territorial, el xilè, absolutament centralista i que s’està industrialitzant sense cap mena de mirament. Elements com la fusta o el foc han estat essencials en la vida diària dels chilotas; protagonistes essencials de maneres de fer i de creences que ara cerquen noves maneres de relacionar-se i de transmetre a les noves generacions.
Text i fotografies: Arnau Martínez